No fa gaire temps el nostre país era ple de misteris, tot el món ho era. Darrere de cada cim, de cada carena hi havia una vall per descobrir, una manera de fer diferent, unes paraules per aprendre…
Però hem inventat la forma d’anar de pressa com el vent i de ficar-nos fàcilment per tots els racons de la terra. I de tant voler arribar a tot arreu i tan de pressa com volem fer-ho, hem encongit el món i del país, n’hem fet una joguina.
Així, al llarg dels anys, per poder-ne viure i fer diners, ens hem venut tots els paisatges i hem llogat tots els misteris del país a qui en doni més. Tenint en compte que com més bonic era l’indret més alt era el preu de sortida.
D’aquesta manera els paisatges més misteriosos i inaccessibles han sucumbit a la voracitat, o a la necessitat humana. I hem maldat per anunciar-los a crits als quatre vents, i els hem exposat, domesticat, urbanitzat, adulterat, massificat, cotxeritzat…
Naturalment, no ha estat gens fàcil, fins al punt que per aconseguir-ho, hem hagut d’obrir camins que hi van, telefèrics que hi pugen, vaixells que t’hi porten, i avions que hi sobrevolen… I sense perdre l’alè, perquè això era el més important de tot, replans on aixecar cases on puguin dormir els cotxes i també les persones. I llum i fum, i sorolls, i normes i regles i ratlles, i horaris, i tantes altres coses que ja coneixíem…
Així, paradoxalment, de tant voler ensenyar els misteris a la gent adelerada de bellesa, ve que els misteris s’esbraven, s’aprimen, es fonen, i es van convertint en una cosa fàcil, manyaga i massa coneguda.
Tanmateix, també ens podríem preguntar: és misteriós un lloc on no hi va ningú? No hi ha manera de saber-ho. Només ho podem saber anant-hi…
Però, això sí, haurem d’anar-hi molt a poc a poc, de puntetes, sense fer soroll, sense malmetre res, ni cap bèstia, ni cap fulla, ni cap teranyina, ni cap bassal d’aigua, ni cap estrella… I sense dir-ho a ningú, o a molt poca gent; que alhora també s’avingui a guardar-ne el secret, o a dir-ho a molt pocs d’altres; que també es comprometin a no explicar-ho a cap més, o només a algú molt concret; que al mateix temps pel seu cantó…
A no ser que, d’una forma exponencial, l’un darrere l’altre, matem, sense voler, tots els misteris.
Llegiu l’article El gran invent de la paraula
Enric Larreula, nascido em Barcelona em 1941, é licenciado em Filologia catalã, e foi professor de língua catalã na Universitat Autònoma de Barcelona. Entre suas diversas obras escritas, está Terres Verges, livro que liga a Catalunha ao Brasil. Atualmente, Enric Larreula, dedica uma parte de seu tempo a escrever sobre o seu “País Petit” para o Aqui Catalunha.