Les circumstàncies personals de cadascú són molt diverses i les influències que podem rebre al llarg de la vida també poden ser extremadament variades, i tot plegat acaba configurant-nos tal com som. En tot cas és evident que el país on hem nascut pot tenir una gran influència en la nostra manera de pensar i d’interpretar les coses. És cert que en un mateix país hi ha gent molt diferent, però per regla general sovint no només som d’un país, sinó que som el mateix país: parlem com parla la gent del país, pensem com pensa la gent del país, etc.
Tant és així que, per exemple, si haguéssim nascut a Aràbia Saudita probablement seríem musulmans convençuts, i ni tan sols ens qüestionaríem la possibilitat de deixar de ser-ho. I si jo hagués nascut a Espanya, o si ho preferiu a les terres castellanes, molt probablement em molestaria l’existència de la llengua catalana, i aplaudiria les autoritats espanyoles que combaten qualsevol vel·leïtat dels catalans de crear un estat independent que els permeti sobreviure com a tals. Per què? Doncs perquè totes les influències culturals, d’educació, dels mitjans d’informació, i de tot arreu, que rebria per tots costats em portarien a pensar com la majoria de la població. I arribar a sostreure’s de les influències culturals o ideològiques de l’ambient social on hem nascut i viscut pot arribar a ser molt difícil. Moltes persones ho fan, evidentment, però la gran majoria de la societat forma part d’un pensament col·lectiu que es va retroalimentant constantment.
D‘entrada, i per regla general, el país on hem nascut ens ho dona tot, certament: la llengua que parlem, les idees que tenim, la cultura que ens modela, les cançons que cantem, els referents històrics intencionadament seleccionats, interpretats, i compartits, és a dir, la identitat… Al capdavall les grans complicitats socials que fan que ens sentim pertànyer a un grup humà concret, a una gent, a un temps, a una tribu, a un país…
Ara bé, si d’una manera o altra és cert que ens ho dona tot, també ho és que ens pren tota la resta, si és que com a persones no som capaços d’espavilar-nos pel nostre cantó i ens obrim a d’altres realitats.
Per això de vegades canviar de país, o el simple fet de viatjar a d’altres territoris, pot representar per a moltes persones una mena de salt quàntic en el camí del creixement i evolució personal. Que els permet veure noves realitats humanes i comparar, i valorar i relativitzar des de la llunyania les suposades veritats absolutes que potser es portaven de casa en la maleta del viatge.
Com també moltes vegades, justament aquesta comparació, permet valorar i agrair encara amb més força molts dels elements socials o culturals que es viuen amb naturalitat en el país d’origen i que potser quan s’hi vivia no s’havien valorat prou.
Llegiu l’article El preu a pagar – texto de estreia de Enric Larreula