El nostre amic, Rodrigo Alves, m’ha demanat d’escriure per a la revista Aqui Catalunha. Ho vaig acceptar perquè al llarg de la vida la meva relació amb el Brasil ha tingut moments d’intensíssima emoció. Així, doncs, ja que, en principi, m’adreço a catalans que han vingut a viure al Brasil, el meu primer article parlarà dels que, com vosaltres, heu canviat de país.
La gent es mou, sempre s’ha mogut. Gràcies a això en uns quants centenars de milers d’anys, primer molt a poc a poc, i darrerament molt més de pressa, els humans hem ocupat tots els racons del planeta, i ja hi ha qui pensa d’anar a ocupar-ne d’altres.
Els motius que porten la gent a moure’s, i, en els nostres temps actuals, a canviar de país, poden ser molt diversos. Per regla general les persones se’n van del lloc on han nascut, i fins i tot del país on han nascut, o sigui, del país que parla com elles, per millorar la seva situació personal, és a dir, per millorar els estudis, adquirir nous coneixements, trobar feina, o una feina més ben pagada, per poder desenvolupar en millors condicions professionals o d’investigació els coneixements adquirits, o fins i tot en els casos més extrems per la pura necessitat material de subsistir. També hi ha qui canvia de país per poder viure amb la persona que estima, el grup que estima, el paisatge que estima, per curiositat, per l’aventura de la descoberta de nous espais, de nous mons, de noves cultures, de noves societats… És a dir, per infinitat de variables, sovint creuades, que tenen en comú l’esperança de millora d’una situació personal anterior. En tots aquests casos el preu que per regla general comporta el canvi de país, com pot ser l’aprenentatge d’una nova llengua, l’acceptació d’uns nous costums, d’una nova societat, etc., és pagat de bon grat pel qui canvia, ja que allò que l’impulsa a anar-se’n lluny de casa són perspectives de millora.
Hi ha, però, persones que han de canviar de país per circumstàncies terribles, com poden ser la guerra, o la persecució política, ètnica, religiosa, o del que sigui. En aquests casos més que parlar d’un canvi de país hauríem de parlar de fugida, de vegades absolutament precipitada, del propi país. És el cas actual dels refugiats de la guerra de Síria i de tantes guerres del món. O el cas dels exiliats catalans de les diferents etapes històriques que ens han obligat a fugir de casa. En aquest segon cas, si bé el canvi de país pot representar un refugi segur, de vegades fins i tot la diferència entre morir o salvar la vida, el canvi pot anar impregnat de dolor, dolor immens per la derrota dels ideals, per la frustració, la humiliació, per la tristesa de tantes coses perdudes…
Abandonar el propi país per millorar la situació econòmica personal, o afegir noves expectatives vitals, té un sentit. Però haver d’abandonar-lo perquè de tant que te l’estimes t’hi has compromès a fons políticament, socialment o lingüísticament, i justament per aquest motiu “els qui manen” t’ho volen fer pagar amb la presó o la mort, té un sentit molt diferent. I de retruc també el preu que el canvi de país et pot exigir en aquest cas pot ser molt més complicat que en el cas anterior.
Quantes motxilles de coses i records t’enduus en el viatge?, quantes et mires amb enyorança?, quantes ni tan sols t’atreveixes a obrir?, quantes deses a l’altell perquè potser els teus fills algun dia?…
Anirem parlant d’aquestes coses.