Sembla que tothom estaria d’acord a considerar la conquesta de la paraula com el descobriment més important produït per l’espècie humana i el que el va distingir definitivament de la resta d’éssers vius amb els que comparteix planeta.
Fou un procés llarguíssim que va durar milers d’anys, vés a saber el que va trigar la nostra capacitat psíquica i el nostre aparell fonador a l’adaptació adequada, però al capdavall aquesta adaptació es va acabar produint. En algun lloc de la terra, o en milers de llocs alhora, en algun moment donat, algun homínid mascle-femella referint-se a una cosa concreta va donar als seus grunys un to i una intencionalitat distinta, que els altres del grup de mica en mica van aprendre a reconèixer i a imitar. Podem aventurar, doncs, que a partir d’aquell moment els primers éssers estaven trucant amb timidesa a les portes de la Humanitat.
En aquest llarg procés de donar nom a les coses que l’envoltaven l’home-dona les anava rescatant del caos i identificant, fent-les reals, concretes, i ordenant-les i classificant-les segons les seves necessitats. Així, doncs, les necessitats socials van crear les paraules, però alhora les paraules van originar nous ordenaments socials. Cada nova paraula inventada s’obria pas i resignificava amb més precisió les paraules inventades anteriorment. Així fins a formar l’extraordinària arquitectura lingüística de cada societat.
A partir d’aquell moment el salt quàntic en les possibilitats del coneixement humà s’havia produït, perquè la possibilitat de parlar va comportar la possibilitat d’argumentar, de discernir, de contradir, d’ENRAONAR… I per tant, d’ordenar els pensaments amb la voluntat de fer-los explícits per als altres, però sobretot per a un mateix.
Amb el pas del temps l’ús i el domini de la paraula no només va permetre de donar nom a les coses concretes, materials, als objectes d’ús quotidià, sinó que va permetre l’accés al pensament abstracte, a l’especulació, i fins i tot, ja en el límit de la creativitat humana, en la possibilitat de convertir l’ús de les paraules en una acció estètica i artística.
En tot cas el nom donat a l’objecte no és el propi objecte, sinó només el seu símbol. Símbol absolutament arbitrari i obtingut en el si de cada societat en un moment o altre de la seva història en una mena de pacte consensual sagrat.
Així fou com els distints grups humans van anomenar de distinta forma cada cosa del seu entorn, i així van anar apareixent les distintes llengües i, de retruc, les distintes societats. Per això en bona mesura som el que som perquè parlem com parlem. I som del grup que som justament perquè parlem com parla la gent del nostre grup.
Llegiu l’article El que ens dona el país